Quan algú amb més de trenta anys al sector afirma que és la primera vegada en tota la seva carrera que percep que el canvi de paradigma és possible, convé prestar atenció. Aquest va ser un dels tons dominants a la taula rodona “Diàleg professional: Industrialització” del Simposi organitzat pel Col·legi d’Arquitectura Tècnica de Barcelona (CATEB), celebrat el 18 de març de 2026. Durant diverses hores, professionals de la direcció d’obra, la fabricació, l’administració pública, la coordinació de seguretat i salut, i la normativa, van posar sobre la taula un diagnòstic compartit: la construcció industrialitzada ha deixat de ser marginal, però encara té al davant obstacles culturals, normatius i financers, més enllà de les dificultats tècniques.
Què significa realment “industrialitzar”
La industrialització no és portar a fàbrica el que es feia a l’obra i tornar-ho dividit en peces. És una altra lògica completa que implica cadena de producció, digitalització, robotització, estàndards repetibles, metodologia de processos i una integració radicalment diferent entre disseny, fabricació i muntatge. No qualsevol element prefabricat constitueix construcció industrialitzada.
Aquest matís no és semàntic, i té conseqüències directes sobre el finançament, les assegurances, les taxacions, les certificacions i els contractes. I explica per què la construcció industrialitzada continua sent, en molts contextos regulatoris, un producte que el sistema no sap del tot com tractar: s’hi apliquen categories pensades per a l’obra convencional quan en realitat opera amb la lògica de la indústria manufacturera.
En aquest sentit, cobra rellevància el Projecte de norma Espanyol (PNE) 41610, la primera norma espanyola específicament dedicada a la construcció industrialitzada. Un treball col·lectiu de més de noranta persones del sector, condensat en un document que defineix conceptes bàsics, estableix criteris de classificació i, sobretot, introdueix l’IDI (Índex d’Industrialització): una mesura que permet quantificar en quina proporció un edifici ha estat produït offsite, relacionant el PEM derivat de la fabricació i logística externa amb el PEM total de l’obra. Una eina que, a partir d’ara, començarà a apareixer en projectes, licitacions i avaluacions de sostenibilitat.
Factors que frenan el procés d’industrialització
Els factors principals que frenen la construcció industrialitzada sovint solen ser més aviat culturals que de caràcter tècnic.
- La comoditat del model conegut, el “sempre s’ha fet així”.
- La resistència a desplaçar decisions que durant dècades es prenien a l’obra cap a etapes molt més primerenques del procés.
- La dificultat de canviar els rols dels tècnics que supervisen, els promotors que financen i els equips que construeixen.
Aquest diagnòstic és compartit des de posicions molt diferents. Des de l’administració pública, s’assenyala la contradicció estructural d’un sistema de contractació que separa projecte i obra, quan la construcció industrialitzada exigeix que tots dos processos es dissenyin junts i amb el fabricant a la taula des del principi. Projectar per industrialitzar sense comptar amb qui ho ha de produir és repetir l’error de l’obra convencional amb un altre vocabulari.
Des de les empreses fabricants, la pressió ve del risc de quedar reduït a una subcontracta més, sotmesa a les pressions de preu d’una cadena que no entén que una fàbrica necessita demanda estable per funcionar. No es pot obrir una instal·lació industrial per tenir-la activa tres mesos i parada dos. La lògica de l’obra, amb la seva variabilitat i la seva improvisació, és incompatible amb la lògica de la fàbrica, que necessita previsibilitat, sèries, estandardització.
Des de les constructores que treballen amb sistemes modulars, el canvi cultural es descriu com un shock: ja no es construeix, es fabrica i es munta. El risc a l’obra es minimitza, però tota l’exigència es trasllada a les fases prèvies. El disseny, la planificació, la coordinació logística: tot ocorre abans que arribi el primer camió. Els equips que treballen en obra modular no són tècnics d’obra que han après prefabricat, són especialistes en processos que coneixen la fàbrica tant com el solar.
La infraestructura del canvi
La construcció industrialitzada no substituirà la construcció convencional, però l’anirà a complementant, per tal d’ampliar el repertori d’eines disponibles i oferir respostes més eficients en contextos on la repetició, la qualitat controlada i la velocitat d’execució són prioritaris.
Però perquè aquest potencial es realitzi, calen diverses coses alhora: una normativa que tracti el producte industrialitzat com el que és; un sistema de finançament i inversió que entengui la lògica de fàbrica; una demanda estable que permeti als fabricants planificar i créixer; i, sobretot, una cultura professional que entengui que l’esforç es desplaça en el temps -més al principi, menys al final- però no desapareix. El que sí hauria de desaparèixer és la improvisació. I això, per a un sector acostumat a resoldre a l’obra el que no es va resoldre al projecte, és potser el canvi més profund de tots.
El present article s’ha basat en el Diàleg professional que va tenir lloc a la taula rodona del Simposi Industrialització organitzat pel CATEB el passat 18 de març de 2026, en la qual va participar Kelly Guerrero, responsable de Control de Qualitat a ENNE Gestió Activa de Projectes. Veure vídeo
Articles relacionats:
- Construcció industrialitzada I – Construir diferent: canvi cultural i el nou perfil de l’arquitecte tècnic
- Construcció industrialitzada II – El control de qualitat viatja a la fàbrica: el cas de l’Hospital del Mar
- Construcció industrialitzada III – Lliçons apreses a la nova seu del SEM L’Hospitalet (pròximament)
